Introducció

En què ha consistit el treball dels alumnes?

Per a la creació de narracions imaginàries sobre el tema motiu d’estudi en el projecte, des de l’assignatura de Valencià ens hem proposat la creació de narracions a la manera dels contes tradicionals.

L’alumnat de segon d’ESO ha partit de la recerca, mitjançant el buscador Google i la informació apareguda a la Viquipèdia, de les dades existents sobre un dels personatges que configuren l’ideari de la por per a menuts que trobareu al marge dret d’aquest blog. D’aquesta recerca en dona fe l’últim apartat, després de cada conte.

La finalitat no ha estat altra que completar les característiques físiques i psicològiques del personatge estudiat a efectes de realitzar una descripció, el més completa possible, que permeta enriquir la narració amb què havien de finalitzar el treball. És per això que també se’ls demanà que anotaren aquelles accions que se li solien atribuir en contes, rondalles populars o llegendes dins l’imaginari popular i que descobriren si es tractava d’una llegenda basada en un personatge real o, pel contrari, eren fruit de la imaginació dels adults que pretenien que els xiquets s’acabaren el menjar, se n’anaren prompte a dormir, no  s’allunyaren massa del voltant de la llar…

Una vegada que tenien el màxim de dades sobre el personatge estudiat, calia acabar el treball de creació que ens havíem marcat: crear un conte original on el personatge estudiat fora un dels principals de la narració.

A continuació us deixem algunes mostres del resultat d’aquest treball. en cada conte trobareu l’enllaç a la Viquipèdia del personatge treballat.

Relació de contes sobre:

1. Arrancapins

2. El Butoni

3. El drac del Patriarca

4. El Llop

5. El moro Musa

6. El Saginer

7. Els Gambosins

8. En Banyeta

9. Ferrabàs

10. La Bruixa Curruixa.

11. La Bubota

12. L’Esclafamuntanyes

13. L’Home del sac

14. L’Home llop

15. Les Encantades i les Dones d’aigua

16. Maria la Bruta



Contes de les Encantades i de les Dones d’aigua

encantada de l'aigua2
Encantada de l’aigua 1

Descripció 

Les Encantades són esperits que tenen figura de dona. Es poden vore la Nit de Sant Joan o una vegada cada cent anys. En les nostres llegendes solen ser mores que s’han quedat després de l’expulsió a protegir un tresor i que patixen una maledicció que es pot trencar si el caminant tria a l’encantada, en lloc de les joies que ella protegeix. És important la resposta quan ella li fa la pregunta: “Què t’estimes més, les joies o a mi?”.

També hi ha les Dones d’aigua, que són genis locals d’un paratge.


encantada de l'aigua1
Encantada de l’aigua 2

L’Encantada

Era la Nit de Sant Joan, una nit fosca i fresca. Hi havia un home passejant per un parc quan, de sobte, se li va aparéixer un esperit en forma de dona molt bella. Era una dona d’ulls verds, amb els llavis tan rojos com la sang. La pell tan blanca i fina com la neu.

Es va esglaiar un poc al principi, però després es va tranquil·litzar. Va observar el seu rostre tan bell i no podia deixar de mirar-la. Al cap d’uns minuts d’observar-la, ella li va preguntar: “Què t’estimes més, les joies o a mi?”. I ell va pensar un moment i va dir:  “Per una part ets molt guapa, però les joies… però és que les joies… mira que boniques… Tu també ets molt bonica… Amb eixes observacions va estar uns quants minuts mentre la dona se’l mirava amb cara de son.

Quan l’home hagué acabat amb les observacions, l’Encantada li va preguntar: “Aleshores què, em vols a mi o a les joies?” I en vore que tampoc li contestava: “Com tardes tant, no t’entenc déu meu!” I, aleshores, li va contestar l’home: “D’acord, vull les joies”. I, quan la dona escoltà la resposta, va estar mirant-lo uns segons i, després, es va elevar cap al cel fins que no se la va vore més.

Uns segons després es va formar una boira espesa i una tronada. Es va ennuvolar tot i, de sobte, no s’escoltava res.

La veu d’una dona dient: “Home, que vas a arribar tard a classe. Amunt!” li va fer obrir els ulls i vore la seua mare cridant-lo com cada dia. Aleshores es va adonar que tot havia sigut un somni i es va ficar la roba i se’n va anar a l’escola.

Ana Julia Martí Sáenz, 2n ESO A



Contes sobre la Bruixa Curruixa

  • Hi havia una vegada dos germans que sempre es portaven molt bé. Vivien moltes temporades amb la seua tia als afores de la ciutat, en un barri pobre. Els seus pares sempre es barallaven i mai no es preocupaven pels seus fills. La vida de Paula i Xavi era horrible, fins que un dia els seus pares van morir en un accident i per això varen haver d’anar-se’n a viure definitivament amb la germana del pare. Des d’eixe moment la seua vida va canviar; va passar a ser avorrida i massa tranquil·la, per no dir que Xavi va caure en una depressió que va durar varies setmanes després de la mort dels seus pares.

    Un dia els dos van arribar a casa del col·legi i, com cada vesprada, van berenar i es van ficar a fer deures. Va passar una estona i va arribar Marisa, la seua tia que es posà a fer el sopar. Quan va acabar, varen parar taula i es van asseure, però Paula es va enfadar molt perquè la tia havia cuinat peix i a ella no li agradava cap tipus de peix. La tia va intentar de tot perquè Paula en menjara un poc i se li va ocórrer contar-los la mateixa història que els contaven els seus pares quan eren petits, la de la bruixa Curruixa.

    “La bruixa Currruixa és una bruixa lletja, vella i malcarada que ve a pels xiquets que no mengen bé. Té un nas ganxut, tres berrugues a la barbeta i és un poc desdentada. La seua rialla macabra anuncia que es hora de menjar-se algun xiquet que no volia anar-se’n a dormir a temps o que no obeïa els seus pares. És molt astuta i retorçuda i mai no s’apareix quan hi ha adults davant…”

    La xiqueta no es va creure res del que li deia la seua tia i se’n va anar corrent al llit.

    El dia següent va ser festa i Paula, com que es va alçar del llit molt de matí, no se li va ocórrer altra idea que agafar alguna cosa per menjar i eixir de casa perquè sabia que, si no s’havia menjat el peix per a sopar, se’l menjaria per a dinar. Però va passar que el seu germà es va alçar pels sorolls que feia Paula i com la va veure eixint de la casa, la va seguir.

    Van anar per un carrer llarg i van arribar a un carreró fosc i sinistre, on es van parar. Van veure una dona d’esquena i, quan es va girar, va espantar els xiquets. La dona era igual que la bruixa que els havia descrit la tia en el conte de la nit anterior; i és que eixa dona semblava una bruixa de veritat. Els dos xiquets van eixir corrent d’allí i van tornar a casa en la meitat de temps que van emprar en l’anada; allí, es van topar amb la tia que els estava esperant enfadada ja que sabia que els seus nebots tornarien.

    Va resultar que la dona misteriosa era una amiga de Marisa i no cap bruixa com havien pensat Xavi i Paula. Però a d’ells el succés els va servir de lliçó per a no tornar a fugir de casa mai més.

    MARC LLOP, 2n ESO A

Bruixa Lorena Bordonaba
Il·lustració de Bordonaba, 1r Batxillerat P


2. Hi havia una vegada una bruixa que vivia als afores d’un poble valencià, però ningú no sabia que era bruixa perquè ho  dissimulava bé gràcies a un líquid, una poció, que havia inventat (poció d’invisibilitat) que ocultava la bola màgica, la granera voladora o el calder. Un dia, la gent de la muntanya va començar a parlar d’ella perquè, vora a riu, havien desaparegut alguns xiquets.

En un poble proper on tenia ella la casa vivien dos germans, Carles i Laura, uns xiquets entremaliats que no feien cas als seus pares que els havien portat d’excursió pel camp. Els pares els advertiren que, si s’allunyaven, vindria la bruixa Curruixa i se’ls emportaria, però ells se’n van anar corrents a jugar i, al vespre, es van perdre. Tot això ho veia la Curruixa des de la seua bola màgica i va decidir preparar una poció per atrapar-los…

Carles i Laura van ser atrets per una olor semblant a la del pastís de xocolota quan més famolencs estaven; aquella poció la van seguir fins a la casa de la bruixa. En arribar, van cridar a la porta, i la Curruixa, amb la seua horrorosa cara, es va abalançar sobre ells i els va deixar inconscients, ficant-los a casa i menjant-se’ls amb crueltat i ferocitat.

Els pares, aterrits, els buscaren incansablement pels voltants. Dies després, als pobles de la comarca tothom coneixia la història que es contava ja per tot arreu: i, d’un lloc a un altre, va arribar a l’oïda de la bruixa que va fugir a un altre poble. Per no aixecar sospites digué que s’avorria de la seua vida i volia canviar de casa. Així, al cap d’unes setmanes, la mare dels germans va advertir als altres xiquets del poble perquè no s’allunyaren de les seues cases ni dels seus pares ja que estava convençuda que la bruixa Curruixa era la culpable.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Clara Spearin Belloch2n ESO C

Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

La bruixa Curruixa dibuix
Clara Spearin Belloch, 2n ESO C

Es tracta d’un conte sobre la bruixa Catuixa que pensava que ja tenia tot el que li calia per a ser una bruixa autèntica: una bola màgica, una granera, un fardatxo… Però una nova llei l’obliga a tenir també una curruixa per a poder continuar sent una bruixa de veritat. I ací comencen els seus problemes, ja que aconseguir una curruixa és molt més difícil del que havia imaginat.


Conte de Maria la Bruta

Maria té el cabell llarg i pèl-roig, els seus ulls prominents són d’un color verd, el nas és el mes xicotet que s’haja pogut veure mai i les galtes són rogenques, com si sempre estiguera enrabiada. Però de tota la cara, el que més destaca són les seues orelles punxegudes com les d’un elf.

La seua vestimenta es caracteritza pel negre i pel groc. Sempre porta vestits llargs d’eixe color i la seua granera també els porta perquè la reconeguen.

Maria té un caràcter difícil, per això es millor no enfadar-la. Encara que de vegades parega molt agressiva per ser una bruixa, no té res a vore amb les bruixes típiques. Maria mai es reunia als aquelarres de les seues “germanes”. Per això es diu que és molt solitària i que va pel seu compte. Ara bé, tampoc no et refies del seu aspecte perquè, encara que parega que vol ajudar, els seus actes no té res a veure.

Maria havia nascut el 1797 a Hamburg, quan la caça de bruixes era el més habitual per tota Europa. De xicoteta ja la van acusar de bruixa i la van tancar fins que tinguera l’edat suficient per a cremar-la. Va passar tots eixos anys aprenent màgia. Encara que sa mare sempre l’havia ensenyada a utilitzar la bona màgia, un bon dia va descobrir la màgia més fosca a través de la ràbia que tenia als humans que la tenien allí tancada.

Sa mare sempre l’havia educada en la idea que tots no eren així però ningú li ho havia demostrat i ella no podia remeiar-ho. Poc abans de complir l’edat, va cridar amb un embruixament les altres bruixes malvades perquè la tragueren d’allí. Des d’eixe moment va fer la promesa que no confiaria més en ningú i que es faria molt forta. És per això que va fer, per primera vegada, el ritual de les dotze llunes. Raptà sis xiquets i sis xiquetes per a regenerar la seua màgia i ser cada vegada millor. Des d’aleshores cada any ho repetix en una ciutat diferent d’Europa.

Hada Rubio, 2n ESO C

Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

 


Contes sobre el Butoni

  1. Hi havia una vegada un poble a la Comunitat Valenciana on vivia un xiquet anomenat Martí que es portava molt malament. Al poble, es contaven moltes històries de por relacionades amb un ésser que s’emportava els xiquets que no obeïen els seus pares i feien maldats, però el nostre protagonista es burlava de tot això i pensava que eixe monstre no existia i que tot eren contes inventats.Un matí d’estiu, quan es disposava a eixir, els seus pares li varen dir que no s’allunyara molt de casa. Però, quan se’n va anar a jugar, va trobar-se al seu millor amic, Enric, i van estar una bona estona parlant. Finalment van decidir anar al bosc que hi havia al costat del poble on els seus pares no el deixaven anar perquè la gent major deia que pels voltants, en una cova, s’hi amagava un monstre terrorífic al que tot el món coneixia pel nom de Butoni.Mentre que els dos xiquets passejaven pel bosc, el Butoni els vigilava amagat entre els arbusts sense que ells s’adonaren. Estava fent-se de nit i, de sobte, el monstre hi va aparèixer; tenia un aspecte que donava realment por, amb una mida pareguda a la d’un ós i un pelatge roig i banyes al cap; semblava el mateix dimoni i els dos xiquets començaren a cridar atemorits. Enric, l’amic de Martí, va reaccionar més ràpidament i va anar-se’n corrent per avisar algú, mentre que el propi Martí es va quedar paralitzat per la por i no va poder moure’s. El Butoni el va agafar amb una mà, com si fora una ploma, i se’l va endur a la seua cova.Durant els següents tres dies, tot el poble va estar buscant Martí; mentre, ell estava en la cova del Butoni i tenia molta por; pensava que ningú aniria a rescatar-lo. Una nit el monstre va agafar una xeringa i anava a punxar-li un braç amb ella per a traure-li sang per a la seua col·lecció de tresors, però el nostre amic Martí va traure forces i va aconseguir fugir de la cova i no va parar de córrer fins arribar al poble on un cotxe de policia el va veure i el va acompanyar a sa casa. Imagineu quina va ser la sorpresa i l’alegria dels seus pares que havien passat quasi una setmana sense saber res del seu fill.Després de l’experiència, Martí no va dubtar mai més de l’existència del Butoni i va portar-se bé. El monstre miraculosament no va tornar a aparéixer per aquell poble.

    Germán  Ivars Daroca, 2n ESO A

El Butoni per Gabi
Il·lustració de Gabriel Llacer 1r Batxillerat P


2. En un poble molt xicotet, on tota la gent es coneixia, corria el rumor que rondava un monstre que s’emportava als xiquets per les seus males accions. El personatge es deia Butoni i, encara que ningú no l’havia vist mai, deien que era un esperit, un dimoni que no podia ser vist per les persones. No obstant això alguns deien que havien vist els rastres que deixava la seua ombra per allà on anava.

El rumor va arribar al poble a través d’un venedor ambulant; en els seus viatges per la comarca havia escoltat parlar molt d’un dimoniet que atemoria els xiquets que no s’acabaven el menjar i no se n’anaven a dormir quan els pares manaven. Ho contava a la plaça del poble mentre Pepe, un xiquet de set anys, parava l’orella per contar-ho després als seus amics que prompte ho escamparen entre els seus companys d’escola i germans.

Pepe, que donava molts problemes amb el menjar i irritava molt els seus pares que tenien molta paciència amb ell, pensà que era una d’eixes històries que contaven a l’estiu i la cosa no va passar d’ací.

Un dia per la nit, Pepe disgustà molt Lluïsa i Xavi, els seus pares, just abans del sopar. Al vore el peix en taula es posà a renegar, se’n va anar a la seua habitació i es va tancar. La seua mare li digué que, si no eixia, podia anar a per ell el Butoni; però ell la va ignorar.

Al cap d’una hora, Pepe va eixir de la seua habitació per a buscar alguna cosa per a sopar i els seus pares el van vore i van tindre una gran discussió amb ell, que se’n va anar a dormir sense sopar i no molt content.

Quan ja estava en el llit, va vore una ombra prop de la finestra i li entrà por. Quan li passà, s’alçà a tancar la finestra. No va vore res que poguera fer eixa forma tan rara, però, en tornar al llit, va notar que l’ombra s’anava acostant, a poc a poc, més i més a ell i li deia una i altra vegada “mal xiquet, mal xiquet”.

Va intentar fugir i obrir la porta, però no podia i va tornar al llit. Es tapà cap i tot i va notar que s’havia punxat al peu i que li eixia sang, però no es va atrevir a traure el cap de baix del coixí i es va dormir molt suat. Al dia següent, sa mare es va dur un ensurt quan anà a despertar-lo perquè va trobar l’habitació plena de sang i, a Pepe, fet una bola baix les mantes.

En molt de temps en aquella casa no es tornà a nomenar al Butoni per si tornava a aparéixer i Pepe començà a portar-se millor.

Carolina Urrego Bolaños 2n ESO C

Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

  • A la Viquipèdia hi ha més informació sobre l’etimologia de la paraula “Butoni”, la seua representació, i algunes referències històriques i bibliogràfiques com el llibre de Ricardo Vilbor i Paco Zarco Butoni (Editorial Diàbolo, en la Revista ‘Cthulhu‘ – 2014)
  • El conte Butoni està citat en un article de Levante-EMV
  • També citen al personatge al blog Guadassuaroig

Conte sobre Ferrabàs

Hi havia una vegada, en una altre planeta nomenat Domino, una guerra: els del planeta Domino contra les tres bruixes d’Oxidiana. Els habitants del planeta Domino abans de començar la lluita tenien com a deure fer que els habitants de la Terra, musulmans i cristians, es portaren bé; és a dir, que no feren guerres. Les tres bruixes malvades, que ja sabien quina era la seua missió a la Terra, varen decidir que, si desfermaven una guerra a la Terra, els habitants de Domino haurien de deixar de banda la guerra contra elles tres i els seria més fàcils conquerir Domino.

Aleshores van anar a buscar una xica anomenada Selina que tenia un llibre anomenat Legendàrium. El Legendàrium no era un llibre normal i corrent perquè als seus fulls hi havia unes històries terrorífiques que, només d’obrir-lo ja es complien. Per això el Legendàrium va estar ocult durant mmolt de temps. Aleshores les tres bruixes van anar a demanar a Selina que llegira la història del  Ferabràs. Selina, que era roïna, va acceptar i la va llegir. En pocs minuts va aparèixer un gegant, que resultà ser musulmà, i va voler ampliar i fer millor les ciutats musulmanes.

Però, per a ampliar el terreny, els l’havien de conquerir als cristians. Aleshores, els musulmans es van posar a conquerir terres als confiats cristians, que creien que ja estaven en pau amb ells. Els cristians es van sorprendre molt quan els van atacar però, més tard, es van adonar de per què era. I és que tenien a Ferabràs que els deia què fer. Era com els seu rei.

Mentrestant a Domino, que ja sabien que les tres bruixes havien fet que els cristians i els musulmans començaren a batallar, varen decidir que la millor forma d’acabar amb la guerra terràqüia era tancant per a sempre el llibre Legendàrium. Aleshores les sis fades guardianes van anar i van lluitar amb Selina per a tancar-lo.

Desprès de molts mesos de recerca de la clau del Legendàrium, van fer entrar en raó Selina i ella mateixa va parar la guerra terrestre fent que el Ferabràs entrara també en raó. A canvi, va fer creure  a tot el món que Ferabràs era bo tant de cristià com de musulmà. Després, van atrapar les tres bruixes per a sempre al Legendàrium i, per últim, van tancar el llibre.

 MARTINA NAVARRO, 2n ESO A

Descripció

Ferabràs és un personatge de ficció de prolongada existència que figura en diversos cantars de gesta francesos de l’imperi carolingi. És també conegut com Fierabras de Alexandría. Ferabràs era un convers al catolicisme, però abans de ser catòlic era musulmà. Al principi, com era musulmà, per als catòlics era un ser roí, però per als de la seua religió era un cavaller sarraí de gegantesca estatura, un heroi pagà d’enorme força i magnànim.

Accions que realitza

Enfronta els paladins de Carlemany abans de convertir-se en cristià, després és vist com una bona persona perquè ja no era de la religió que practicaven els cristians.



Conte sobre el Llop

En un poble, una xiqueta vivia al camp amb el seu pare; sempre anava a casa de la seua amiga Maria i tornava a les set de la vesprada. Lucia era una mica entremaliada i no es creia tot el que li deia la gent. Ella havia de voreu-ho per a creure-s’ho.

Un dia li va preguntar al seu pare per què no podia arribar a casa més tard?

El seu pare li va dir:

– Perquè desprès de les set es desperta un llop i va a per totes les xiquetes que troba.

Però Lucia li va respondre:

– A mi segur que no me trobarà perquè jo jugue molt bé a l’amagatall i sempre guanye.

– Però els llops tenen molt bon olfacte; de segur que et troba –li respongué el pare.

I com Lucia era molt curiosa, al dia següent li ho va preguntar a la mare de Maria que li va contar una història sobre el llop.

Un dia un xiquet va eixir de sa casa per anar al bosc, allí va trobar un llop que estava adormit i no se li va ocórrer una altra cosa que despertar-lo amb un rellotge enorme que marcava les set en punt. El llop es va enfadar tant que, des d’aquell moment, cada dia s’alçaria a les set per a emportar-se algun xiquet i menjar-se’l. I tot per la culpa d’aquell xiquet que s’avorria en sa casa.”

Lucia no es va creure aquella història ella havia de vore-ho, però tenia un poc de por i no volia anar-se’n sola. Li va dir a la seua amiga Maria si volia anar amb ella, però aquesta li va dir que no li abellia que un llop se l’emportara i se la menjara.

El Pare Llop per Irea Lemus 2
Irea Lemus Peris 1r batx P

Al dia següent es quedà una estona fora per a veure el llop, però en quant el va veure, va començar a córrer fins a sa casa. Però abans d’arribar, el llop ja havia desaparegut.

Lucia, de l’esglai, no va tornar a arribar més tard de les set. Però un dia se li va oblidar i es va quedar una estona més a casa de la seua amiga; quan va eixir, va vore el llop corrent cap a d’ella; va córrer i córrer però al final el llop aconseguí atrapar-la.

Per sort, un veí amic de son pare li ho va contar tot i son pare intentà negociar amb el llop (difícil negociació) perquè li tornara a la seua fílla a canvi de menjar-se totes les seues ovelles. Però pareixia que el llop no l’entenia.

Per això se li va ocórrer una cosa, van conduir el llop fins al ramat i quan va veure totes eixes ovelles, automàticament va soltar la xiqueta i va començar a menjar-se ovelles i emportar-se les altres a la seua cova.

La xiqueta va tornar a casa i des d’aquell moment va arribar-hi a les sis en punt. Per si de cas!

Irene Valero Ferrandis, 2n ESO C

Descripció física del llop

És un mamífer carnívor. Té el musell allargat, les orelles grosses i erectes i les potes llargues i robustes, amb quatre dits armats de poderoses ungles. El pelatge és fosc al dors i a les part superiors del cap, i de gris a lleonat als costats.

Descripció psicològica

El representen com un animal malvat, mentider i astut. Per això, apareix en moltes novel·les com a l’enemic del protagonista, com la fera que vol vèncer les resistències de l’ésser humà a ser devorat (La Caputxeta Vermella, Pere i el llop, Els tres porquets…). En canvi, en altres ocasions, el llop es mostra com un animal noble (en la llegenda de Ròmul i Rem és la lloba la que els cria, també a El llibre de la selva…)

Accions que realitza

En molts contes el llop es menja als xiquets; per això, els adults, els feien por dient-los que el llop vindria i se’ls menjaria si no feien cas.

Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

– Contes on el llop esdevé l’antagonista del personatge principal:



Conte sobre el moro Musa

Una vegada una família amb pare, mare i dues filles va anar al circ, que era un nou entreteniment.

Després del circ, a l’eixida, van veure un home; es deia Musa, segons els va dir, i estava tirat al sòl. Li preguntaren i, com no tenia on anar, se’l van emportar a casa.

– Ves a rentar-te que vaig a preparar el sopar.

El senyor va consentir amb el cap.

Al sopar van estar tots molt callats i, en acabar, cadascun se’n va anar al seu llit.

A la matinada següent havia desaparegut la xiqueta més menuda. Va passar el dia i el senyor estava allí i no es movia. Al dia següent, va desaparéixer tota la família i no se sabé res de l’home foraster. Els veïns van buscar tot un mes i no van trobar ningú.

Marco Salavert, 2 ESO A



Conte sobre l’Esclafamuntanyes

baixa
Martín Roselló, 2n ESO C
  1. L’Esclafamuntanyes vivia en un mas muntanyenc, prop de la Font Roja; allà cuidava les ovelles, les vaques, els cavalls i un parell de gossos de pastor. Un dia va arribar un missatger molt ben vestit que portava un pergamí en nom del rei. En ell deia que s’anava a celebrar un torneig per a trobar al millor dels cavallers que hauria d’anar a la cova del Butoni on estava instal·lat un dels pitjors monstres que hi havia en eixos temps i atemoria les persones.

Al guanyador que s’enfrontara al monstre, en cas que el cavaller derrotara al Butoni, li donarien un dels millors feus del regne d’Aragó. El tità no s’ho va pensar dues vegades i va anar tan ràpidament com va poder amb un dels seus gossos pastor i la seua massa. En arribar a la plaça real, es va allistar en un llarg pergamí que estava ple de noms de cavallers coneguts.

Després de fer-se el sorteig, va combatre i guanyar batalles fins arribar a la final contra un dels cavallers més grans i forts del regne, el cavaller Joan Pèl-roig. Va sonar la trompeta i els dos van eixir disparats l’un contra l’altre. Va ser un combat dur i tens, fins que Esclafamuntanyes va tindre la sort de veure com el seu contrincant esvarava i queia. Ja al sòl, Joan va mirar Esclafamuntanyes amb valentia assabentat que arribava la seua hora. Esclafamuntanyes va observar la valentia del seu rival i li va perdonar la vida. En eixe moment va alçar el cap i va veure una àguila volant per damunt d’ells.

Guanyat el torneig, va obtindre el consentiment del rei per anar a combatre contra el malvat Butoni que atemoria els xiquets. Caminant pel llarg camí es va trobar amb el seu germà l’Arrancapins i li va contar la seua història. També li va preguntar si volia ajudar-lo en el combat contra el Butoni. L’Arrancapins va acceptar l’oferta de compartir el feu en cas de guanyar al monstre; així va ser com els dos germans se’n van anar caminant tan contents cap a la famosa cova.

En arribar a la fosca cova, es van detindre un instant per a idear un pla: Arrancapins faria molt de soroll a l’entrada de la cova, mentre que Esclafamuntanyes, una vegada el monstre haguera eixit del seu cau, des de dalt li tallaria el coll amb una destral.

Així ho van fer i, quan el Butoni va eixir de la cova pel soroll que feia Arrancapins, Esclafamuntanyes va pegar un bot i li va donar al bescoll amb tota la seua força.

Els dos germans es van quedar immòbils; ara si que no tenien cap pla que seguir i el monstre no tenia ni una sola arrapada! Només van aconseguir que s’enfadara més amb ells. Sense cap pla dissenyat, van pegar a córrer, es van amagar darrere d’una gran roca i van esperar que el Butoni passara corrent. Després d’això, van tornar a pensar una nova estratègia, però ells ja sabien que, sols, no tenien res a fer.

De sobte van escoltar un soroll que provenia de darrere d’un arbre; era el cavaller Joan el Pèl-roig! Els dos germans es van sorprendre i li van preguntar què feia allí. El cavaller els va contar que els havia seguit tot el camí perquè volia enfrontar-se al Butoni. Els dos germans van pensar i van decidir que Pèl-roig els podia ajudar, així que van tramar un pla nou: els dos germans cridarien el monstre i tirarien a córrer fins un lloc on els esperaria Pèl-roig camuflat darrere d’una gran roca; ell estiraria una corda lligada a un arbre de l’altre costat del camí. Els dos titans la botarien i, després, el monstre cauria entropessant amb la corda. Més tard els tres atacarien al gran monstre rendit al sòl.

Així ho van fer, i esta vegada el pla els va eixir bé. Els tres van portar el cap del monstre al rei que els va donar el que ara és el seu feu.

Com eren tres,  el rei va ser generós i, perquè se’l repartiren bé, va donar a cadascú tres grans ramats de la millor raça d’ovelles de la zona i un gran terreny que governarien tots junts com tres bons amics que eren. Des de llavors, en el seu escut d’armes hi ha tres àguiles volant juntes en honor als tres herois.

Martín Roselló Torralba, 2n ESO C

Descripció física: Amb aspecte humà, però tot un gegant barbut i grenyut.

Descripció psicològica: Bon germà, comparteix amb els quatre titans allò que té.

Accions que fa: Porta una gran massa per aplanar els camins.

Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

L’Esclafamuntanyes és un personatge mític de la cultura popular de València, del qual hi ha diverses versions i opinions. En les rondalles d’Enric Valor apareix com un dels quatre germans de Penàguila (Esclafamuntanyes, Passaponts, Arrancapins i Plegallanes) que volen canviar la seua vida i destí.

En aquestes rondalles, Esclafamuntanyes seria una mena de Prometeu popular, ja que és un tità gran molt paregut. En una escena de la rondalla d’Enric Valor el protagonista és ajudat per una àguila i, en el mite de Prometeu, el déu Zeus el condemna a estar encadenat en una muntanya i, cada matí, una àguila li menja el fetge. En altra escena Esclafamuntanyes ha de matar un bou (símbol del déu Zeus) per a salvar una princesa.

Hi ha autors que consideren que aquest personatge és una mena de parent de la zona de Xixona de l’heroi català Joan de l’ós, que també té tradició a Castella amb la figura de Juan del oso i en la zona de Castelló amb el personatge de Tombatossals.



2. Era un dimecres pel matí i ja es feia de dia en un poblet de l’interior de Castelló. A casa dels Penàguila ja estava quasi tothom en peu i alguns fent feina. Però, com no, Esclafamuntanyes encara estava dins del llit! Esclafamuntanyes era un xiquet grandot que mai no estava d’acord en res, l’únic que li agradava era dormir. La mare d’Esclafamuntanyes, Lola, treballava al forn d’una amiga, però el pare es passava tot el dia al sofà, ni treballava ni li agradava fer res; era pitjor que el fill!

En aquella casa només portava el pa la mare, literalment. Esclafamuntanyes no feia res per ajudar, havia deixat els estudis perquè deia que no li agradaven i estava cansat de perdre set hores diàriament en una cosa que a ell no li agradava fer. Des d’aleshores, l’única cosa que feia era eixir de festa, fora quan fora i a l’hora que fora; ell sempre estava de gresca.

Lola, estava farta de portar ella la casa, que el seu fill s’alçara a l’hora que volguera i s’esperara la casa arreglada i un plat de menjar damunt la taula. Aquella mateixa nit, Lola va tindre un accident, la va atropellar un cotxe; per sort, no va ser molt greu, sols es trencà la cama. “És greu, però podria haver sigut pitjor!” El metge li digué que havia d’estar en repòs i que s’oblidara de treballar per una temporada perquè feia massa hores de peus. Esclafamutanyes estava molt preocupat per sa mare i va pensar que, com sa mare no podia treballar, ell tiraria la família endavant.

Tres dies ingressada a l’hospital, el metge s’acostà a Lola i li va donar l’alta. Després, tornaren tots tres cap a casa i, parlant, parlant, Esclafamuntanyes va contar la seua idea de tirar endavant, de canviar la seua vida, de deixar al darrere tanta festa i centrar-se en buscar i trobar treball. Els seus pares es van alegrar molt, però Lola li va dir que seria prou difícil de trobar un treball sense tindre estudis.

Esclafamuntanyes es va posar en busca d’un treball decent, en trobava molts que li agradaven i va tocar a prou empreses però cap ni una li digué res. Al cap de tres dies, Esclafamuntanyes estava sense l’esperança de trobar un treball decent, quan li oferiren un treball que no estava gens malament: picar pedra per a fer camins i carreteres. No s’ho esperava i, com tenia molta força, estava desitjant començar i demostrar-se el que podria fer.

Una setmana després, Esclafamuntanyes començà a treballar en la seua primera feina amb moltes ganes d’aprendre i ajudar la seua família.

Varen passar sis mesos i, a Esclafamuntanyes, tot li anava molt bé des que havia deixat el seu passat de festa i s’havia centrat en el treball. Ell portava els diners a casa i sa mare, que ja estava quasi recuperada de la cama, en uns mesos tornaria a treballar.

Finalment, sa mare començà a treballar en una altra fleca on feia menys hores dreta. Esclafamuntanyes millorà en el seu treball i son pare… Bo, son pare a casa! Res no és perfecte!

Els pares d’Esclafamuntanyes estaven molt orgullosos del seu fill i anaven contant als seus amics que era possible eixir d’on et clavaves i que es podia millorar la vida si es tenia ganes de treballar de valent i paciència.

Júlia Mingarro Broch, 2n ESO A



Conte sobre Arrancapins

  1. Fa molts anys, quan els homes podien parlar amb els animals, vivia un gegant que tenia per treball cuidar el bosc. El seu nom era Arrancapins i era un gegant pacífic i molt tranquil i, al contrari del que significava el seu nom, li agradava tenir cura dels pins sobretot dels xicotets.

    Un dia, un home molt vell em va explicar per què li havien ficat aquest nom. Va ser fa molt de temps, quan un pastor que pujava a dalt de la muntanya a buscar herba fresca per les seues ovelles es va veure envoltat per un foc terrible. Els seus crits van arribar a sentir-los altres pastors però era tan gran el foc que els va ser impossible arribar-hi.

    Joanot, que era com es deia Arrancapins, va anar corrent i amb les seues enormes mans va anar arrancant pins per fer un camí a través del foc. Va arribar on era el pastor i el va salvar de morir cremat. Des d’aquell dia el van començar a anomenar Arrancapins i es van oblidar del seu verdader nom.

    Arrancapins va viure molts anys i va cuidar del seu bosc perquè no hi haguera cap altre incendi: netejava les males herbes, retirava les escombraries, plantava arbres nous quan un arbre vell moria. El bosc era el jardí de sa casa.

    Quan va morir, a l’edat de 500 anys, el van soterrar al seu bosc i diuen que a sobre d’ell van créixer els pins més alts que s’han vist mai.

    Natàlia Sánchez Esteban, 2n ESO B



2. ARRANCAPINS EL GEGANT

Hi havia una vegada una família formada per una parella i un fill únic.

Aquesta, un dia de falles va decidir anar a Andorra a esquiar uns dies ja que la neu s’estava acabant. Però hi havia un problema, el xiquet, Pep, encara no s’havia ensenyat a esquiar. De totes maneres sempre hi ha una primera vegada!

El cas és que allí se’n van anar!

Al dia següent, quan ja estaven instal·lats, van ficar-se els esquís i van començar a practicar. Els pares van dur el fill a les pistes més fàcils perquè pogués aprendre. Aquest li va agafar el punt molt ràpidament i va demanar als seus pares poder quedar-se sol perquè així ells podrien anar-se’n a les difícils.

Allí es va quedar ell esquiant.

Però en una d’aquelles, quan estava en el telecadira va començar a balancejar-se molt i, abans de caure a la neu, una mà gegant el va agafar.

De sobte, Pep va despertar en una cova acompanyat d’una persona molt gran, un gegant. Aquest es va dur un ensurt perquè aquella cova intimidava amb el gegant mirant-lo.

Pep va preguntar: “Què faig ací?”

– T’he trobat; em meresc un agraïment. A més fa molts anys que no tinc visites! -va respondre el gegant.

– Ets un gegant? Mai n’havia vist cap; solament havia escoltat parlar d’ells a les rondalles. No sabia si de veritat existien.

– Doncs, encantat de conèixer-te. Et dius?

– Pep, em dic Pep; molt de gust. I quin és el teu nom?

– Doncs, sincerament, no en tinc; i, si en tinc, no em recorde. Feia molts segles que no parlava amb ningú.

– Ah!

– Vols que fem alguna cosa?

– Tinc una idea…

El gegant va arrancar un pi i es va ficar damunt com si fos una taula de surf per la neu, i al seu costat el xiquet. Van passar una tarda molt divertida esquiant pels boscos d’Andorra fins que va fosquejar.

Cap a mitja nit va aparèixer un helicòpter de rescat que anava buscant-lo. Ell va pujar, i mentre s’alçava en vol li va dir unes últimes paraules al seu nou amic: “Et cridaré Arrencapins!”

El gegant va somriure satisfet. I Pep va tornar amb els seus pares que estaven ben preocupats.

Diuen que, quan Pep es va fer major es va mudar a Castella i va aconseguir ser rei ja que la seua mare es va casar amb un rei al que anomenaven rei Barbut.

Lara Gradolí Giner, 2n ESO A

  1. Fitxa del personatge

  2. Descripció física

Arrancapins és un gegant molt forçut (com indica el seu nom), amb unes mans i peus molt grans. És un personatge imaginari mitològic que apareix representat en una estàtua (com podeu veure a la imatge) i en una pel·lícula, és un dels protagonistes d’una rondalla de Josep Pascual Tirado; és per això que es diu que la legenda d’Arrancapins va ser creada a Castelló.

Descripció psicològica

És un personatge bo, amb intenció d’ajudar a moltes persones en cas de necessitat i amb molts amics (també mitològics).

Accions que realitza

Entre els amics  hi ha Tombatossals, Cagueme, Bufanúvols i Tragapinyols. tots vivien a la cova de les meravelles, i atenien les demandes d’auxili dels fills del rei Barbut. Arrancapins i els seus amics viuen aventures bones i males com la lluita per conquistar les illes Columbretes.



El conte del Drac del Patriarca

Diuen que fa molt de temps, en una ciutat en expansió anomenada València, hi havia un xiquet que es deia Joan. Un dia, mentre jugava prop del riu Túria, va vore de sobte com l’aigua es removia i hi va aparèixer un gran monstre amb la boca plena de dents com ganivets. Joan, espantat, se’n va anar molt ràpid a sa casa i li ho va contar a sa mare que no el va creure.

Al dia següent va tornar al riu amb el seu amic Marc i, a l’arribar, no hi havia res. Durant dues setmanes ningú no va vore el monstre i tot el món creia que Joan era un mentider. Però, un bon dia, un pescador es va portar un gran ensurt quan creia traure del riu un gran peix. Va pegar a fugir i va arribar a la ciutat cridant:

– He vist un gran dragó, tan gran com una casa! I a partir d´eixe dia van començar a desaparèixer molts peixos i algun que altre pescador.

València estava atemorida pel dragó i les mares no deixaven als seus fills eixir de les muralles.

Un dia, un pres d’uns vint-i-un anys va dir que alliberaria la ciutat del dragó si li donaven la llibertat. Les autoritats van acceptar el tracte i el jove va anar fins al riu on no es va trobar res. Al dia següent va tornar per la vesprada i  va trobar un forat al sòl, un cau on hi havia restes d’espines i d’ossos. Va marcar el lloc i va tornar a la ciutat per contar a tots el que havia vist.

Un dia més tard, de bon matí, van anar amb ell un grup d’homes amb espases i forques. Hi van vore les punxes dels peixos i els ossos però no hi havia rastre de cap monstre. Es van amagar i esperaren per si el dragó tornava; però no aparegué.

Van rastrejar el riu durant setmanes i no hi trobaren res. Al final es cansaren i no tornaren més.

De vegades algú encara comenta l’anècdota del xiquet espantat pel dragó, però ningú va saber de cert què havia vist Joan aquella vesprada quan la ciutat de València es va atemorir per l’aparició d’un monstre.

Mario Ruperto Marco 2n ESO C

Fitxa del personatge

Descripció física: Animal semblant a un caiman.

Descripció psicològica: Cruel i feroç.

Accions que fa: Habitava a la conca del riu Túria; alguns relats diuen que era un dragó descomunal i que es menjava la gent que rondava pels canyars de vora riu; altres diuen que el van atrapar i el seu cas es guarda al Col·legi del Patriarca.

Altres fonts documentals trobades

Autors com Blasco Ibáñez han contribuït a augmentar la llegenda del dragó perquè van escriure algun conte sobre l’animal i han donat peu a la publicació de còmics sobre la seua història.

Fa referència al conte de Vicente Blasco Ibáñez i al vertader origen del caiman, regal del Virrei del Perú a Sant Joan de Ribera.

Una de les moltes versions del conte en castellà.



Els contes de la Bubota

  1. Hi havia una vegada un xiquet de 15 anys anomenat Emmanuel que era tímid i espantadís. Un dia Ismael, el més entremaliat de la seua classe, el va intimidar i el va obligar a entrar en un cementeri. Aquest cementeri era molt popular entre els vilatans perquè hi havia remors que hi habitaven éssers del mal i, per això, no s’hi acostava quasi ningú.

Emmanuel es va negar en rotund i va eixir corrent cap a casa mentre plorava. L’endemà, en acabar l’institut, Ismael el va esperar a la sortida; volia que Emmanuel entrara al cementeri sí o sí.

Emmanuel, en veure’l va sentir que una por terrible li recorria el cos ja que sabia que d’aquesta no s’anava a lliurar. “Hui no serà com l’altre dia, que si que vaig aconseguir escapar”, pensava.

I així va ser, Ismael se’l va emportar a la força; semblava que l’estava raptant. Una vegada arribats al cementeri, Ismael va obrir la reixa amb la clau. Emmanuel es preguntava perquè Ismael tenia la clau però no es va atrevir a preguntar-li-ho. En acabar d’obrir la porta del reixat, Ismael va empentar Emmanuel dins i va tancar la porta. Ja, amb Emmanuel tancat dins del cementeri, Ismael va dir:
– Que t’ho passes bé amb les bubotes que hi ha allà dins. Et deixaré eixir demà al matí si és que sobrevius.

Dit això, Ismael se’n va anar, deixant Emmanuel amb molta por. Com Emmanuel no es volia perdre es va quedar assegut on Ismael l’havia deixat. Tot anava bastant bé, Emmanuel va començar a pensar que allí no habitaven éssers del mal, fins que va caure la nit i es van començar a escoltar sorolls estranys. Emmanuel va començar a espantar-se ja que semblava com si un d’aquells sons s’estiguera acostant a ell.

De sobte li va aparèixer un fantasma. Emmanuel va començar a plorar mort de la por fins que una cosa molt estranya va ocórrer; el fantasma va començar a consolar-lo dient que ell no li faria res i que, per favor, es tranquil·litzara. Però el xiquet va seguir mort de la por, fins que va veure que el fantasma li intentava donar una abraçada. No li la va poder donar ja que el seu cos incorpori no li ho permetia, però el que li va importar a Emmanuel va ser la intenció. Per fi es va atrevir a parlar i el primer que va preguntar va ser quin era el seu nom. El fantasma, molt content perquè el xiquet li haguera perdut la por, va contestar: “El meu nom és Mat”.

A partir d’això, van seguir parlant tranquil·lament fins que una pregunta molt important va aparèixer en la ment del jovenet; el xic ja li havia agafat bastant confiança així que es va deixar de rotllos i li va preguntar:

– Per què tots pensen que sou éssers malvats?

– Això és perquè no tots els fantasmes són com jo; n’hi ha alguns més amigables i altres menys. Però la gent només es fixa en les coses dolentes i es posa amiga de generalitzar. Alguns vam acabar així… -li va contestar Mat una mica trist.

S’estava fent de dia, quan Ismael el va veure parlant amb un fantasma; va pensar que Emmanuel era un tipus de mag, el va deixar sortir i a partir d’aquest dia no li va tornar a dirigir la paraula, ja que ell li donava por. I així van acabar les coses.

A la fi Emmanuel va poder viure la vida tranquil·la que tant desitjava i també va aconseguir al seu primer millor amic, Mat, amb el qual no va trencar relacions mai.

Yiling Lin,   2n ESO B



2. Hola!

Jo vaig cometre el major error de la meua vida: simular que estava boig (un perill, sobretot al s. XVIII). Amb el pas del temps un es creu la bogeria i se li apodera. La bogeria i la borratxera. Una nit em van ennuvolar la vista perquè jo, el boig, no tinc amics. La broma de fer-me el boig no va ser una bona idea. No senyor. Doncs, en aquella nit, molt borrós, vaig vore un fantasma semitransparent cobert amb un llençol. Levitava i, l’error d’imaginar-me el fantasma a més d’imitar-lo, em va dur a la perdició.

Vaig agarrar llençols blancs amb olor a putrefacció i ja trencats, a més d’una corda resistent. No recordava ben bé on ho vaig vore però vaig fer uns trucs per a simular levitació. A Manacor, de sobte, es va fer famosa la noticia de la Bubota o Sa Por. Em vaig sentir poderós fins al moment que van arribar les denúncies a la policia. Aleshores va ser quan em vaig adonar el que havia fet: una dona em llançà una pedra, uns adolescents em perseguiren… Estava atrapat, però sentia que havia de tornar a fer-ho. El caos s’escampà i, per eixa època va ser quan, en una persecució policial… BANG! Vaig caure en un corral. Sol. Vaig fugir perquè ningú sabera qui era jo i al cementeri vaig morir.

Just abans de morir, van passar tots els moments de la meua vida davant meu, fins i to el de la Bubota. Però no era un record. Estava davant meu junt a altres fantasmes més. No sé com però vaig entendre que estaven ofeses per la burla i la mostra pública de la seua existència.

─La bogeria, la disfressa, la mort…

(Una bubota va travessar el meu tòrax per arrancar-me el cor i explotar-me’l a la cara).

Joan Enric Cárcel González, 2n ESO A



El conte de l’Home llop

En una cova subterrània, fosca i amagada habitava un senyor major amb el rostre d’un llop.

Ell no volia ser part de la societat i la societat no sabia res de la seua existència. Quan va nàixer tenia el rostre d’un llop i els seus pares tenien por a que la societat el marginara.

Una nit, els seus pares van decidir deixar-lo en una cova envoltat de llops; van passar molts anys i els seus pares ja havien mort però van deixar unes cartes dient que, temps enrere, van tenir un fill deforme que no estava mort; les cartes també deien el lloc on l’havien deixat, com era el seu rostre i moltes mes coses.

En saber-se la notícia, la gent va començar a buscar però ningú no veia ni la cova ni rastre d’aquella criatura. Durant tot el dia, van seguir buscant fins que alguns es van cansar perquè tenien poques esperances. Ja era de nit quan la majoria va marxar; només uns pocs s’hi van quedar.

Eixos pocs, que van començar a veure la cova, estaven segurs que anaven a ser història al seu poble per trobar l’home llop però no va ser així. Quan ja estaven dins, es van espantar i volien tornar al poble però ja no podien; la cova era com un laberint i no sabien si estaven al principi o al final.

De sobte va venir un llop que no va tindre una altra opció que matar-los a tots perquè seguiren pensant que la imatge de l’Home llop era la que sempre s’havia pensat. Mai ningú no va poder saber què havia passat en realitat perquè l’home llop va morir a causa d’una malaltia i la veritat mai es va saber.

DAVID MOPPY, 2n ESO B

Altres fonts d’informació

La Cova del llop marí de Nati Pérez i Caselles, editorial Tabarca.

Llegendes de Girona, del Grup de Recerca sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació en Educació.

Festes Majors de Catalunya.

El pare Llop és una llegenda del Berguedà que apareix relatada al web Contes a la vora del foc.

Fitxa del personatge

L’home llop era alt, fort, pelut, ràpid, intel·ligent, etc.

Apareixia vora una cova envoltada de llops, en contacte amb la naturalesa i els animals.



Contes de l’Home del sac

  • UN CONTE DE POR

    – Mare, esta nit aniré a caminar un poc pel bosc; he quedat amb Sofia i Maria, -va dir Llúcia.

    – D’acord, molt bé, però no aplegues tard o l’Home del sac t’agafarà, -li va respondre la mare.

    Llúcia no creia que l’Home del sac existira; ella pensava que era un personatge inventat pels pares perquè els xiquets tornaren prompte a casa; així que no li va fer cas.

    A les 9 havia quedat amb les seues amigues a la plaça del poble; el poble de Llúcia era xicotet, no tenia ni 200 habitants. Al costat, hi tenia un gran bosc ple d’arbres i flors, lloc on havia quedat amb les amigues.

    Van parlar un  poc i es van menjar l’entrepà boníssim que els havia preparat cada mare. Més tard, en acabar-se’l, van decidir caminar un poc més endins del bosc.

    Les hores van anar passant, elles s’ho estaven passant molt bé i no se n’adonaven de tan ràpid com passava el temps: les onze, les dotze, la una; cap d’elles s’havia plantejat tornar a casa.

    De sobte, van sentir un soroll; era molt estrany, com unes petjades. Al principi es van esglaiar un poc, però van pensar que segurament seria algun animal; més tard, van sentir el mateix soroll i, al fons del camí, van veure una ombra gegant, tan gran com un edifici de 9 pisos; com més s’apropava més es pareixia a la imatge que tenien de l’Home del sac: un home lleig, amb cara de pocs amics i amb un gran sac carregat de xiquets. Tenien tanta por que van començar a córrer; cada vegada corrien més ràpid, però com més ràpid corrien elles més ràpid corria l’Home del sac. Van estar una bona estona corrent però a la fi l’Home les va agafar i les va clavar dins el sac.

    Les xiquetes no sabien bé on anaven, sols sentien com si algú correra. De sobte, l’home es va parar; elles també ho van notar. Les va deixar al terra i se’n va anar, les xiquetes van intentar eixir però no podien; al cap d’una estona van tornar a sentir les petjades, algú estava obrint el sac.

    Quan van eixir, van veure a tots els pares junts: ells eren l’Home del sac! Com les xiquetes no havien tornat a l’hora, van decidir donar-los una lliçó.

    Així Sofia, Maria i Llúcia mai més van tornar a casa tard.

    SABINA PÉREZ, 2n ESO A

     Informacions sobre el personatge en altres fonts documentals trobades

  • IB3 ràdio
  • El conte de l’Artigau
  • 20 MINUTOS
  • WIKIPEDIA
  • LEYENDAS URBANAS Y FÁBULAS
  • GOOGLE IMATGES


2. Un dia de hivern, l’Home del sac va anar al carrer Tres núvols i, de sobte, es va trobar amb un nen. El nen li va dir : “Ei vell! Com et diuen?” I ell li va dir: “Jo sóc l’Home del sac”. I el nen es va posar a córrer en escoltar el nom.

L’Home del sac es va posar a perseguir-lo i, finalment, el va a capturar. El nen es va posar a cridar i a demanar ajuda però l’Home del sac li va tapar la boca amb un mocador amb cloroform i el nen es va quedar inconscient. Un home, que el va veure des de lluny, va córrer a perseguir l‘Home del sac. El va seguir fins el seu cau, on tenia més nens segrestats, desnodrits i amb signes d’abús sexual.

El testimoni va anar a demanar ajuda a la policia però tots els policies estaven morts i amb una ‘’H’’ marcada al cap amb un ganivet. Llavors l’home va anar a casa a agafar una escopeta del seu avi, que li havia deixat quan va morir, i va anar al cau de l’Home del sac. Va haver-hi una lluita aferrissada, però al final va guanyar el veí i va aconseguir alliberar els nens i els va portar a casa.

 ISMAEL EL HANI BOCANEGRA, 2n ESO B



3. Conta una història que a l’any 1912, en mig de la 1a Guerra Mundial, en un xicotet poble proper a Barcelona anomenat Arenys de Mar, vivia un monstre però d’aspecte humà, anomenat l’Home del sac.

A Barcelona era conegut pels contes de la cultura popular, i no era molt bo (que es digues). Es deia que era un rodamón malvat i pollós que es menjava els xiquets i després aprofitava el seu greix per a ficar-lo en les vies del tren.

La qüestió és que no s’havia vist mai l’Home del sac.

Però a Arenys de Mar hi hagué un cas policial conegut i molt ràpidament estès per tot el poble. Uns quants xiquets havien desaparegut de manera silenciosa enmig de la nit i no hi havia pistes de les desaparicions.

Però per desgracia hi hagué més males notícies.

Un xiquet, en un poble del costat va desaparéixer i era d’una familia rica i a continuació se li va donar molta més importància al cas. Aleshores un policia de la zona va investigar més i es va adonar que tots els casos tenien una relació, un tros de pell de sac.

El policia, a eixa hora, va pensar en la llegenda popular i es va adonar que tot tenia relació.

A continuació, es va decidir a atrapar a un suposat assassí. Seguint pistes s’adonà que l’Home del sac estava malalt i per això hi havia greix als escenaris dels crims; es ficava el greix al pit perquè pensava que curatiu.

El policia el va atrapar i va buscar una solució: donar-li greix de porc.

D’aquesta manera va deixar d’assassinar i tot tornà a la normalitat.

Descripció física

És un home de mitjana edat, molt forçut. Es diu que és un rodamón brut i pollós que té un cos molt gran i, a més, està un poc gros.

Descripció psicológica

És molt dolent, a la vegada prou perillós i inestable; no té por a res i no li importen gens els xiquets ni els mals físics i psicològics que els puga fer.

Accions que realitza

Es dedica a endur-se en el seu sac els xiquets que es porten malament. També es deia que era un home malalt que necessitava menjar xiquets per a estar bo.

Sempre s’advertia a la xicalla que si no tenien bon comportament se’ls enduria l’Home del sac. A Barcelona es deia que l’Home del sac agafava els nens en un sac per aprofitar-ne el greix per a les vies del tren.

OLIVER VICENT ABRIL GALOTTO, 2n ESO A



El conte dels Gambosins

Vaig a contar-te el dia més al·lucinant de tota la meua vida. Va ser un dia d’estiu. Havia quedat amb el meu amic Àlex; a ell i a mi ens encantava el bosc. Anàvem per una senda quan el meu amic va veure un arbre, hi vam trepar i, des de dalt, vam veure tot el bosc; aquella vista era espectacular, tant que vam passar hores dalt d’aquell arbre i començà a fer-se fosc.

Baixar d’aquell arbre sense quasi llum va ser complicat. Després començàrem a caminar i vam escoltar el vent d’una manera molt estranya; també vam veure una ombra quasi invisible. Jo sabia el que era, però com el meu amic no coneixia els gambosins, li vaig dir que era un monstre. Ell va començar a córrer perquè tenia molta por, jo em vaig parar i poguí veure aquells homenets i la seua ombra.

Quan vam arribar a casa, el meu amic no es creia el que li deia sobre el gambosins, però jo estava molt content perquè vaig descobrir que realment aquests monstres de la mitologia valenciana eren de veritat.

DAVID BUENO, 2n ESO B

Altres fonts d’informació

– La Maria no té por de Francesc Gisbert i Dani Miquel, editorial Andana.

– Els donyets del bosc de Jordi Raül Verdú Pons, editorial Marfil.

– Llegendes valencianes de Josep Franco, editorial Bromera.



El conte d’en Banyeta

En una caseta a Girona vivia un xiquet anomenat Guillem i aquest no se’n volia anar a dormir.

– Guillem, vinga que ja són les 10! -va dir-li la seua mare.

– Espera’t un moment, ja quasi he acabat el nivell -va dir Guillem sense deixar de mirar la pantalla de la consola.

– Deixa’t de bogeries i vés-te’n al llit ja.

– Perfaaa -va suplicar-li Guillem que seguia jugant.

-No! -va dir la seua mare que no estava per a ximpleries.

-Joooo… -va dir Guillem amb una mica de tristor i fent-li ullets.

La seua mare el va mirar fixament i sense parpellejar. Guillem que ja sabia el que això significava se’n va anar a rentar-se les dents i després al llit seguit per la seua mare.

– Bona nit -va dir-li la mare abrigant-lo.

– Bona nit -va dir Guillem i li va fer un beset.

Tan prompte com la seua mare apagava el llum i tancava la porta Guillem es va alçar d’un bot. Va agafar la seua consola que havia estat amagant, va encendre el llum i es va posar a jugar al terra. De tant en tant, escoltava passos prop de la porta. Quan això passava es llançava a apagar el llum, feia un bot al llit i tancava ràpidament la consola. Ningú obria la porta i, quan havia passat un minut, tornava a posar-se a jugar.

Va passar el temps i sense que se n’adonara es van fer les 12 de la nit. Es van escoltar uns colps a la finestra, però Guillem no va fer molt de cas. Els colps eren cada vegada més forts i Guillem es va apropar per a mirar. No hi havia res i es va començar a sentir incòmode. El molest so va continuar uns minuts més i, de sobte, va parar. Va continuar jugant una mica molest. De sobte va veure alguna cosa moure’s entre les ombres. Guillem, ja amb por, va deixar la consola a terra i se’n va pujar al llit vigilant entre els llençols.

Guillem ja s’estava relaxat quan va veure una persona a la seua habitació. Era impossible. La finestra i la porta estaven tancades i ningú hi podia entrar. La persona pareixia buscar alguna cosa a la seua habitació. Guillem, que ja estava molt tens i espantat, va botar del llit quan la persona, si així es podia dir, es va girar. Tenia una banya al front i aspecte diabòlic.

– Mareeee! -va cridar Guillem corrent cap a la porta.

L’ésser li va tancar el pas posant-se a la porta i Guillem va córrer en l’altra direcció. Guillem i el dimoni van començar una espècie de pilla-pilla donant voltes per l’habitació. Ell corria i esquivava els obstacles pegant bots amb en Banyeta corrent darrere d’ell. De sobte Guillem va notar una cosa freda de metall al peu que va relliscar baix d’ell. La consola. Guillem va perdré la concentració i es va ensopegar mirant darrere. No es va adonar d’on anava. Va caure directe a la finestra i quan se’n va adonar estava caient al carrer rodejat de cristalls. Va quedar inconscient al terra del carrer.

– Almenys s’ha adormit -una veu greu va eixir de l’habitació i on abans i hi havia un diabòlic ésser va quedar un buit completat per les ombres.

María Carsí, 2n ESO B

Fitxa del personatge

Descripció física

En Banyeta és un ésser d’aspecte diabòlic amb una banya al front.

Accions

Té hàbits nocturns i s’empara entre les ombres. Busca xiquets que mai se’n volen anar a dormir o es posen a jugar a l’habitació d’amagat.

Origen

Té l’origen a la cultura popular de Girona i apareix en les seues llegendes. Segons la llegenda gironina era un usurer que es parava a la Plaça del Vi al mercat i deixava diners a qui no en tenia i en necessitava per a pagar deutes. La gent que estava preocupada pels seus deutes s’apropava a ell i li demanava ajuda, però desprès havia de pagar interessos molt grans. Un dia per càstig diví li van créixer banyes i es va convertir en pedra, quedant atrapat al lloc del mercat on es parava. Des d’aquell moment vigila que tots a Girona paguen els seus imposts.



Contes sobre el Saginer

  1. Aquesta història començà fa molts anys quan la tecnologia no estava tan avançada i els xiquets i xiquetes preferien eixir de casa per a jugar en compte d’estar tot el sant dia jugant amb les maquinetes. Les mares i els pares, per fer que els seus fills i filles no se n’anaren molt lluny els deien: “no aneu molt juny perquè sinó el Saginer us agafarà i no podríem fer res”.

El ben cert és que aquest costum començà un bon dia en una caseta molt xicoteta però bonica. Eren sobre les deu de la nit d’un dissabte quan, abans de dormir, el pare d’Antoni i de Maria va contar-los un conte de por. Els xiquets escoltaven amb atenció a una terrorífica història: “…demà si us n’aneu us agafaré per a portar-vos a la cova i traure-vos el sagí i la sang… Així em faré més fort i més poderós”.

Els xiquets estaven molt esglaiats i, quan estaven a punt d’adormir-se, van parpellejar i van vore una figura que no sabien molt bé què era. Esglaiats com estaven, varen anar-se’n al llit dels pares per a no estar sols i van destorbar-los la nit. Això els passava per contar-los eixe conte a xiquets de 8 anys.

Va passar la nit i es va fer de dia. Antoni i Maria van preguntar als seus pares si podien eixir amb els seus amics. Varen eixir i varen estar jugant una bona estona fins a les 12 en punt del migdia. Aleshores varen escoltar una veu: “Xiquets veniu a jugar; tinc moltes llepolies”. Els xiquets, atrets pel sucre varen anar-hi i, quan es varen adonar ja estaven fora de la ciutat, a la vora d’un poble dels afores de València. De nou varen escotar altra vegada: “Xiquets veniu amb mi, tinc llepolies però heu d’entrar en aquesta cova”. Els xiquets varen entrar com a babaus a per les llepolies i varen vore al Saginer amb una espècie de xeringues a les mans. Varen començar a córrer com preses que fugen del seu caçador.

Els va punxar i el Saginer va dir-los: “Si no torneu demà faré això als vostres pares” I van accedir a tornar tots els dies fins que, dos anys després, un dels xiquets va morir desagnat després d’haver-se tallat. Poc després va passar això amb dos amics més i solament en faltaven tres. Antoni, Maria i Gemma varen decidir dir-ho als seus pares però no els van creure i van continuar així fins que un dia els tres havien mort.

Cada un d’ells havia deixat una carta escrita que, en el sobre deia: “Llegiu-la només en cas de la meua mort i la dels meus amics” i dins hi ficava: “açò és per dos raons: una, un monstre anomenat Saginer ens ha estat punxat tots el dies des de fa 4 anys; i, l’altra, quan ho contàrem, els nostres pares no ens varen creure”.

Per més que el buscaren no varen trobar al Saginer en cap moment.

Pau Gallifa Tronch, 2n ESO A



2. S’enfocà la cara d’una forma que donava por, amb la llanterna, i aleshores començà la història de l’oncle Ramon:

“Fa molt de temps, quan jo sols tenia 11 anys, el meu millor amic Gilbert va ser víctima del Saginer. El cas és que la seua família no tenia molts diners, eren humils, i es passava tot el dia jugant al carrer. Un dia, mentre jugàvem a les cartes, em va dir que durant tota la setmana havia vist varies vegades un home amb la pell morena i el nas gegant, que sempre el mirava fixament. Estava preocupat. Com jo coneixia  Gilbert, sabia que era una de les seues bromes i no li vaig donar importància.

Però va passar una setmana i ell no parava de dir-me que tenia por i que seria millor que avisàrem als nostres pares. És clar, era una de les seues bromes i ningú dels amics va dir res.

Durant uns dies, els amics vam vore l’home que Gilbert deia, però suposàvem que seria estranger i que no passaria res. Però, al mes següent, un dia Gilbert no va vindre després del col·legi al parc. I ara sí que estava preocupat. Ell mai faltava per a jugar amb nosaltres, encara que estiguera malalt.

Després d’una setmana sense vindre al col·legi, vam vore Gilbert, amb ferides i blaüres per tot el cos. Ens va contar que l’home estrany havia intentat segrestrar-lo, però ningú no se’l va creure. Excepte jo. Tenia una mirada diferent, els seus ulls transmetien inseguretat. I ell no era així.

Uns dies després em contà traumatitzat el que li ocorregué.

– L’home em va ficar en un enorme sac i repetia una i altra que anava a matar-me per a llevar-me el greix i que ningú vindria a rescatar-me.

Però ho van fer, i gràcies a Déu que ho van fer. Encara no sé com. Però gràcies a Déu. Perquè encara recorde la seua mirada, que el va acompanyar durant molts anys després, eixa mirada de por, eixa mirada que mai no oblidaré.”

Tots els cosins, atemorits, vam preguntar a l’oncle Ramon si podíem vore una sèrie graciosa en la televisió perquè se’ns passara l’angoixa.

Irene Serra, 2n ESO A

Descripció física del personatge

El Saginer és un personatge amb cos humà i és molt estrany, ja que la majoria de personatges de les llegendes valencianes són físicament terrorífics.

Descripció psicològica

És cruel i malvat, ja que li donen igual els xiquets que s’emporta per a assassinar-los i els sentiments de les seues famílies.

Accions que realitza

Es tracta d’un personatge que espanta els més xicotets. El Saginer, sempre amb el seu sac per transportar a les seues víctimes, es passejava pels carrers del Grau, el Cabanyal i la Malva-rosa per a raptar els xiquets més humils que hi havia pels carrers i extraure’ls la sang i el greix.

Hi ha qui afirma que el Greixer, personatge molt popular durant el segle XIX, va existir realment.