Introducció

El conte i els proverbis tradicionals de la nostra geografia són el fil conductor que guia les narracions que anem a crear prenent com a punt de partida a personatges de l’iconogràfic popular com ara l’home del sac, l’home dels nassos, el moro Mussa, les Encantades, la Cucafera, els Gambosins, la Quarantamaula, i molts més  sobre els quals estem investigant per a després narrar, dibuixar i crear audiovisuals.


Els equips de treball de 1r d’ESO A



Els ulls d’un xicotet monstre

El príncep dels ulls
Ana Moya, 1r ESO A

El 1977, dos amics, Andreu i Laura, es van allotjar en un hotel a Xàtiva. Al matí van anar a visitar la Cova Negra. Quan estaven veient les pintures rupestres, Laura va caure per una barana i es va trencar el cap. A l’hospital, la van diagnosticar i li van descobrir que tenia un tumor cerebral. Encara que estava molt malament, la van deixar anar a Ontinyent amb la seua família, per a passar amb ells els últims dies.

Pel dia era una xiqueta, però una nit va descobrir que canviava de forma i els seus ulls es tornaven rojos per la ira; quan més s’apropava la mitja nit, era menys conscient dels seus actes i espantava els xiquets i els feia passar malsons; aquests s’alçaven plorant fins al punt que, sovint, els havien de portar al psicòleg.

Ella feia la seua vida normal però no se’n recordava del que passava per les nits. Una de totes aquelles vegades va entrar a la ment equivocada. Allí dins estava Andreu, però no estava tenint un malson sinó que estava somiant amb tot allò que alguna vegada havia volgut fer, complir o ser. Laura el va seguir expectant, veient tot el que passava al voltant d’Andreu. De sobte va veure que una ombra com ella caminava al costat del seu amic parlant amb ell i fent-lo somriure. Ella, frustrada i confosa, se’n va anar, però abans es va fixar en els dos i en el monstre i va pensar: “que estrany, els meus ulls són rojos, mentre veia els seus ulls de color groc!”

La següent nit va entrar una altra vegada al mateix cap, ja que aquella figura l’havia deixat desconcertada. Va provar a entrar dins dels seu cap i una altra vegada va veure l’ombra que també estava allí i Laura va provar a fer alguna cosa diferent, va seguir el monstre provant a copiar el que ell feia i, a poc a poc, veient-se totes les nits es van fer amics.

Un dia, al dematí Laura va anar a l’escola i va veure Andreu molt enfadat; va parlar amb ell totes les estones que podia, però ell seguia igual i la seua amiga ja no sabia què fer amb ell. Va tornar a sa casa i es va quedar adormida sense saber-ho i aquesta vegada va ser una mica diferent: al món on normalment estava ple de foc no hi havia colors i tot estava en blanc i negre com les televisions antigues. L’ombra que normalment era feliç, ara tenia els ulls com els seus, d’un color roig intens i Andreu estava sol i apartat de tot.

Laura es va posar mot trista, aquell xicotet monstre era el que cada vegada la feia més humana i, si ell s’enfonsava, estaria sola per afrontar-ho. I sense adonar-se, a Laura, li van canviar els ulls.

Ara aquests eren d’un color blau intens i quan el monstre els va veure li va passar el mateix.

Veure un amic passar-ho malament és el que ens fa humans, doncs així mostrem els nostres sentiments i això va passar tant a Laura com al monstre en veure patir a l’altre. El monstre va seure al sòl i va mirar Laura que va fer el mateix. Els dos es van fer una abraçada i quan van obrir els ulls només estaven ells dos a l’habitació. El monstre havia desaparegut, però havien deixat aquells ulls blaus a la cara d’Andreu i de Laura per a sempre.

Escrit per: Allegra, Ana Moya, Pablo i Pau. 1r ESO A



Admajoma i la xiqueta perduda

Hola!

Em dic Adma i el meu cognom és Joma. Em solen dir Admajoma. La meua ciutat és Pichy Town. Vaig a l’institut Lluís Monster, però el millor és el del costat, el Vives Monster. El meu institut és públic i el Vives Monster és privatADMAJOMA

Els meus pares són camells, amb potes d’aranya, un cap amb huit ulls i una banya d’unicorn. Tinc un gos de dos caps, més ben dit és el meu germà.

El meu millor amic és Quidohyterafesalameticu-lapalios, però el podeu anomenar Robert.

Vos he parlat dels meus amics i familiars, però ara vos vaig a parlar de mi. Sóc molt pelut, tinc dos caps amb quatre ulls en cada cap i huit potes de polp.

PRIMER DIA D’INSTITUT

Hui he vist a molts dels meus amics de l’escola, però ningú em fa cas, excepte Robert. Ell és l’únic de l’institut que em parla.

Després de les classes, Robert i jo vam quedar a fer una volta pel “Barri Xungo”. Estàvem caminant i parlant tranquil·lament quan vam escoltar un soroll molt estrany, encara que no ens va importar gens, pensàrem que seria un gat o alguna cosa així. Vam tornar a escoltar el mateix soroll i jo seguia igual, però Robert que és molt poregós, va començar a tremolar, estava tan espantat que vam haver d’anar cap a casa. Jo m’havia quedat amb les ganes de saber què passava i vaig pensar que tornaria a l’endemà.

SEGON DIA D’INSTITUT

Vaig arribar a l’institut i a la classe, Robert estava espantat no pel que havia passat el dia anterior, era per l’examen sorpresa de pocions màgiques. Només acabar-lo, Robert ja sabia que havia suspés.

Després, com el dia anterior, anàrem al “Barri Xungo”. Aquesta vegada, per si de cas, jo estava alerta, però Robert durà poc, se’n va anar i em vaig quedar tot sol.

En eixe instant la vaig vore, amb els cabells negres i ben pentinats, dues cames llargues, un cap rodonet amb ulls molt negres i dues orelles i una boca petites. Veient-la de prop, em vaig adonar que tenia molta por. Se’n va anar corrents molt ràpid però jo amb un moviment de les meues potes la vaig agafar. Mirant la seua cara, de seguida vaig saber que no era un dels nostres. Era molt xicoteta i s’escapava, però vaig provar de parlar-li.

– Qui eres? –vaig preguntar.
– Sóc 84, una xiqueta òrfena, no sé molt més –va respondre.
Estava intrigat i volia saber més.

– On vius?
– No ho sé, estic perduda.
Sense dubtar la vaig portar a casa. Hi havia un problema: “em deixarien els pares? Mmmmmmmmmm, crec que no! No feia falta ni preguntar, la resposta era clara: un rotund NO!” 84 acceptà, sense cap pregunta.

No sabia com portar-la pel carrer i, finalment, se’m va ocórrer ficar-la dins d’un contenidor. El contenidor tenia rodes i pesava poquet i va ser fàcil d’arribar a casa. Quan entràrem al garatge, ens trobàrem el meu pare:

– Què fas? -va dir sorprés en veure’m amb un contenidor.

– Res… estudiava el fem, demà tenim control.

Vaig pujar 84 a la meua habitació.

UNA SETMANA DESPRÉS

Ningú no sospitava, 84 no feia gaire soroll. Un dia el meu pare, sense estar jo present i en sentir un soroll, entrà a l’habitació i va vore roba estranya. 84 s’amagà sota el llit. Com sentia més sorolls, el pare trucà a la policia. Calia amagar-la en un altre lloc. Vaig decidir portar-la a la caseta de les ferramentes, i deixar-la-hi tota la nit. La meua sorpresa va estar a l’endemà, 84 ja no hi era. No la trobava en cap lloc fins que torní a on l’havia trobada.

Què et passa? Per què plores? –li preguntí.
Ho sent molt, no volia que passara tot això –va contestar 84.
No passa res; ara cal eixir d’ací.
M’interessaven molt els seus costums i ella amablement me’ls va explicar: menjaven amb unes coses amb el nom de coberts, també es dutxaven i, després, es vestien; menjaven coses fetes amb farina que deien pa, uns brous fets amb herbes i unes boletes roges que deien tomaques.

COMIAT

Ja sabíem que aquell moment arribaria, el moment de separar-nos. Ho passàvem supermegabé, però un dia, de sobte, ja no hi era. La vaig buscar per tots els llocs fins al “Barri Xungo” i allí estava, al contenidor una nota que deia:

escrit

No estava enfadat però sí trist; no vaig saber res més d’ella.

Adriana Martínez, Mariona Serrano, Joan Cuenca i Marc Insa



El monstre Eufrosi

el-monstre-1

Hi havia una vegada un monstre verd, pelut, gros i baixet que tenia una gran cresta taronja, com el seu bigot i el cabell del final de la seua cua. També tenia unes orelles punxegudes i uns grans ulls grocs. Aquest monstre, al que deien Eufrosi, vivia a la punta del Micalet, a la ciutat de València.

Ara mateix tots us estareu preguntant: “Com és que viu un monstre en un monument?” “Doncs sí, perquè aquest monstre és especial i es pot fer gran com un institut i petit com un ratolí.

Eufrosi també tenia un altre poder que prompte descobrírem.

Tot començà una calorosa vesprada de juny a València.

Laia era una noia alta i prima de set anys amb molt bon humor, divertida i un poc trasto, ja que sempre estava fent-ne de les seues. Mentre dinava amb els seus pares, va escoltar una notícia al Telediari:

“A la ciutat de València estan passant uns fenòmens sobrenaturals. La gent que llança paper i fem al terra, a continuació es posa a netejar el carrer instantàniament”.

– Què et pareix, Laia? –va dir el pare.
– Quina por, no? –digué Laia sobresaltada.
– Sí, però segur que és alguna publicitat; alguna estranya trampa d’eixes per a donar-li fi a la contaminació –digué sa mare un poc desbaratafestes.
– A mi, així i tot, em dóna por –va dir Laia, que tenia molta imaginació- A més a més, he llegit que a València hi ha monstres.
– Això no és cert; només és realitat al teu cap.

Laia, un poc trista perquè no li feien cas, va baixar de la cadira, i quan els seus tremolosos peus van tocar el fred sòl de marbre, es va sobresaltar un poc, però va continuar el seu camí pujant per les escales per a llegir informació a l’ordinador.

EL MONSTRE 2

Laia tenia dos amics imaginatius com ella, Carlota i Vicent; ells, quan Laia els va cridar pensaven com ella. Els tres anaren a la plaça amb els pares i allí és on ocorregué tot. La mare i el pare de Laia tiraren un paper publicitari de “sushi” i, als tres segons, començaren a recollir tota la brutícia del carrer sense parar. Més tard, van ser els pares de Vicent després que els caiguera un poc de tomata al terra; immediatament començaren a recollir fem. En veure el que passava, els pares de Carlota van plorar i quan la primera llàgrima caigué en terra, ells també començaren a recollir.

– Hem de salvar-los –va dir Laia.
– Sí, salvem-los –li van contestar.
– Anem a l’amagatall del ser màgic –digué Carlota.
– Però, on és? -preguntà Vicent.

Primer anàren a la Ciutat de les Arts i les Ciències; allí trobàren un gran monstre verd i pelut, però molt guapo. Aquest monstre era el monstre de les pocions.

– Per a què voleu la poció? –va dir el monstre- ha de ser per a alguna cosa important, que no siga ambició.
– Per a salvar els pares –van dir els xiquets.
– No es pot –va contestar el monstre- però en puc fer una per a saber què està passant.
– D’acord –van dir tots.
– Però aneu ara cap al riu Túria –va dir ell.

El monstre va fer la poció i ells continuaren el seu camí per a poder rescatar els pares.

Una vegada van arribar al riu Túria, no sabien on anar. Van veure un lloc on hi havia una festa d’aniversari i estava tot brut. Van pensar que com al monstre Eufrosi no li agradava el fem, potser seria la pista. De sobte, sobre la sorra van veure una petjada gegant i al seu voltant pèls verds; això pareixia d’algun monstre molt gran, tant que donava por. En vora-la es feren una pregunta: “Què passaria si eixe monstre no era com el de les pocions! I si aquest monstre és tan roí com els que apareixen als llibres?”

EL MONSTRE 2

De sobte, una ombra molt amenaçadora va aparéixer; era la d’un monstre blau i redó. Podeu pensar que era bonic, però donava molta por.

– Busqueu alguna cosa, xiquets? –va cridar amb veu ronca.
– No, no tranquil –van dir els amics intimidats.
– Jo no pense que siga així. Sé a qui busqueu, ha estat ací abans. Crec que està fent molt de mal a la ciutat, us ajudaré.

Els xiquets confiats van somriure.

– No penseu que us ho vaig a posar fàcil, eh? Adéu.
I després d’aquestes paraules va desaparéixer deixant els xiquets bocabadats.

– No ens anava a ajudar? –va preguntar Carlota indignada.

Com ell no els anava a ajudar, els xiquets van anar seguint un xicotet camí de pèls fins arribar en un banc on estava escrit “FUTBOL”.

Van anar als camps i en un d’ells van veure una ombra en mig del camp; en apropar-se veieren que hi havia una bossa; l’estrany era que no hi havia res a dins.

Uns minuts després va aparéixer el monstre blau que havia sigut un poc maleducat i els va dir que amb eixes capes que hi havia a la bossa els poders d’Eufrosi no els afectarien.

Els xiquets anaren a la recerca d’Eufrosi al Micalet i ell els rebé encantat. I, després d’insistir, els contà la seua història del passat.

El monstre començà:

“Quan jo era molt menut els meus pares igual com jo eren monstres protectors. Els monstres protectors són els mostres que s’encarreguen que ningú contamine la ciutat on viuen.

Però el meu pare es va desbaratar i ja no feia açò; feia tot el contrari: contaminava i deixava contaminar; jo vaig intentar parar-lo, però sols vaig aconseguir que em desterrara.

100 anys després, el meu pare va abandonar aquest món i jo vaig tornar a València on vaig prometre que ningú no tornaria a contaminar la ciutat de València.”

Després de la història del monstre, Laia digué:

– Però no pots obligar la gent a netejar només el que embruta?
– La veritat és que tens raó, però és que com estic tan sol! Sempre estic avorrit.
– Tu podries visitar-me de tant en tant –digué Laia al monstre.
– Clar –digué el monstre.

I des d’eixe dia tots van ser feliços.

Lluna Masip, Clara Martínez, Jordi Lucas i Aitana Silvestre, 1r ESO A



KATAMBARA i la seua increïble història!

Imatge 1

El Katumbara era un monstre horripilant, monstruós i lleig que habitava al bosc més gran del món, el Bosc Negre. Tenia l’habilitat de canviar de color o forma quan ell volgués. Era l’únic de la seua espècie, els dimonis camaleons.

El nostre monstruós protagonista era d’estatura mitjana, de color roig intens, tenia punxes a les articulacions fetes de robí, una cua llarga amb una flama a l’extrem i una panxa molt negra. Una boca riallera i un nas arrufat destacaven en el seu rostre, amb unes llargues orelles punxegudes. Era gros, amb els braços flexibles, els peus enormes (amb els que podia botar molt alt); es podia transformar en el que ell volgués (com hem dit abans), gràcies al seu cor fet de productes radioactius i les seues escates.

Imatge 2

 

Katumbara, al ser l’únic de la seua espècie, es trobava molt sol, i sovint s’avorria pel fet de no tindre a ningú amb qui jugar. Solia observar un campament en el que hi havia xiquets i xiquetes de totes les edats. A Katumbara li agradava el rebombori i l’ambient que es formava a Bandaluda, el campament.

Un dia, quan el seu avorriment aplegà al clímax, va decidir presentar-se enmig de tota aquella massa de gent. Els xiquets es miraren sorpresos, però els monitors el van acceptar al campament. Els xiquets no estaven d’acord i el molestaren constantment. Era bastant habitual el fet de maltractar, burlar-se i insultar al pobre Katumbara. El nostre protagonista no va dir res al principi, però al cap d’un temps, es va acabar cansant i va decidir anar-se’n de nou al bosc.

Era de nit quan va intentar fugir sense que ningú l’escoltés; però, de sobte, va notar que un dels xiquets del campament el seguia; de fet, era l’únic que no s’havia burlat d’ell des que estava allà, al campament Bandaluda.

– Que vols, nen? -va exclamar el monstre.

– Em dic Francesc; tot el món m’anomena “Francesc l’amargat” perquè m’agrada estar sol i pensar tranquil. A més, tinc una habilitat única: puc alçar o moure qualsevol objecte amb la meua ment, és a dir, tinc poders telequinèsics.

Katumbara estava al·lucinant. Per fi, algú del seu estil!

– Per què tu no m’insultes, com fa la resta de xiquets?

– Perquè sé que no ets dolent. No seria just fer-ho.

– Doncs, què fem ara? Pensava tornar al bosc, per tal de fugir de les burles i els insults.

– Escolta, tinc una idea. Alguna volta has anat a la lluna? No? És lògic, supose. Doncs… mira, he sentit dir que al campament va a visitar-nos un astronauta. Què et pareix si li demanem que ens deixe pujar amb ell al coet?

– D’acord, anem.

El xiquet i Katumbara van tornar al campament. Però, quan van tornar, la gent no hi estava, i van començar a buscar-los per tot arreu.

I es van trobar que estaven preparant una festa al Katumbara per elegir a qui aniria a la Lluna. 

Doncs el Katumbara es va emocionar molt perquè era el seu somni des que era xicotet, i per fi ho havia aconseguit.

El gran dia va arribar i el Katumbara estava molt prop d’aconseguir el seu somni, però el xiquet no es volia quedar sol; per això ell va reclamar un lloc per al seu amic (el seu únic amic). Però li van dir que era tard que no quedaven llocs lliures en el coet a la Lluna. El Katumbara va insistir fins que l’astronauta va dir que ja havia anat a la Lluna i que ja tindria una altra oportunitat però que segurament ells no i li va deixar el seu lloc al coet.

Després d’una estona de vol, va arribar. Al principi, no s’atrevia a eixir de la nau però després el Katumbara va eixir i va mirar la Terra i va observar amb el seu amic tota la bellesa de la Terra.

I els nostres amics van tornar a la Terra i van contar les seues aventures als seus fills.

I CONTE CONTAT, CONTE ACABAT.

Guillem Vicó, Antonio Sala, Manel Rubio i Lucía Pascual, 1r ESO A